Era el final de l’hivern. Allà ben lluny als turons del nord, la Gran Òliba descansava dins la seva cabana al cim d’un roure immens. La petita òliba, l’Oli, una ànima creativa a la flor de la vida, feia temps que havia sentit unes veus xiuxiuejar «això no ho diguis, que és tabú!». En aquell moment no va atrevir-se a parlar-ne amb ningú, però ara, que ja era més gran, necessitava saber el sentit d’aquells mots, i es va dirigir decidida cap a l’òliba vellarda per esbrinar-lo.
Aquell matí bromós, dins la cabana, l’Òliba desvela davant l’Oli les seves reflexions sobre els silencis que les diverses societats han enfrontat al llarg de la seva existència. Les seves paraules en descriuen la seva complexitat com lianes que s’enreden en els pensaments i en les relacions humanes.
«Hi ha qüestions que les societats amaguen darrere la porta d’allò prohibit», explica. «T’agradaria explorar-les amb mi per entendre-les?» L’Oli no s’ho esperava pas, això, i a l’inici es queda una mica esmaperduda, sense saber què dir, fins que mou tímidament el cap en assentiment.
Així, l’Oli, de la mà de l’Òliba, s’embarca en un viatge simbòlic, on cada experiència anirà aclarint el significat d’aquelles paraules que va sentir mormolar.
Només iniciar-lo, l’Òliba li mostra les ombres fosques de la ment i el cos, que amaguen la seva veritable força i enteniment de la llum del sol. L’Oli s’espanta i no veu la manera d’entendre-les. «Portarem aquestes ombres a la llum quan parlem obertament dels desafiaments de la ment i del cos», diu l’Òliba amb coratge.
Segueixen el seu camí quan es troben, en un bosc molt dens, unes criatures misterioses que eviten avergonyides la mirada de les altres. L’Oli s’esglaia, quan veu tants ulls inaccessibles, car ho troba preocupant. L’Òliba, en canvi, lluita contra aquestes malfiances obrint clars en el bosc i revela, així, la bellesa inherent dels colors de l’arc de Sant Martí que conformen les criatures. «Els diversos tipus d’intimitat i de desig sexual són com flors que s’obren quan les reguem amb les gotes de la llibertat de ser un mateix», diu amb una mirada esperançada.
Davant del bosc apareixen unes muntanyes imponents que criden a ser escalades, però els vents portadors de creences religioses diferents es confonen i topen entre els cims retrunyint fortament. L’Oli s’adona que així no hi ha manera de volar lliurement pel cel immens. «Aquestes muntanyes són testimonis dels pensaments erronis sobre la veritat de l’altre que encara ens envolten», es lamenta l’Òliba, «Hem de trobar la manera de conquerir-les amb la comunicació, l’escolta, la comprensió i l’assentiment.»
En aquest punt, les nostres protagonistes s’adonen que els passats familiars esdevenen els episodis més colpidors de tots. Els seus secrets dolorosos i les seves expectatives flueixen com corrents d’aigua sota la superfície i destorben, així, els seus membres en el seu dia a dia. L’Oli vol saber-ne més, d’aquests patiments. «Només quan aquests corrents es marfonguin en l’oceà de la transparència i se’n parli, retrobarem el vincle i l’amor familiars veritables», expressa l’Òliba amb un somriure afable.
Els camins que moren al mar del final de la vida també formen part del paisatge, però hi ha tempestes de no parlar-ne i de no acceptació que amenacen destruir-ne la seva visibilitat i la seva naturalitat. L’Oli s’adona que així no es pot viure la vida plenament. «Per minimitzar l’influx de les tempestes hem de construir refugis de comunicació, comprensió i acceptació», afirma l’Òliba amb determinació.
I així, arriben al final del viatge simbòlic, quan l’Oli pregunta agosaradament si els silencis s’han de mantenir o eliminar, si tenen cap sentit i si són útils. L’Òliba advoca, en resposta, per eliminar-los en nom de la llum i la llibertat. «Imagina't un món on el silenci, la mentida i la vergonya no creixen com males herbes», li diu amb passió, i suggereix amb contundència que l'educació i el diàleg són les eines màgiques per estifollar els silencis. «Les paraules justes esdevenen dards que perforen les capes d’allò desconegut. Amb cada paraula, obrim una porta a la comprensió. Amb cada diàleg, construïm ponts cap a un món lliure de silencis», expressa amb convenciment.
Amb aquestes darreres reflexions s’adrecen a la feixa de la cabana, que vola per sobre el riu, i, en silenci, es queden mirant l'horitzó ja lliure de boirines i assaborint aquella nova visió. La cabana als turons es converteix, així, per a l’Oli en un far lluminós, que simbolitzarà a partir d’aquest moment la claredat que es pot assolir quan s'afronten els silencis amb coratge i obertura. I amb cada paraula dita i experiència viscuda anirà teixint un tapís ric de comprensió humana que li recordarà per sempre més que la llum i la llibertat poden ser la clau de la nostra existència.
Editat, reformulat i completat a partir d’un text creat per la IA.
Abril 2024
