Desfilem

Ara fa poc més d’un mes que vam acomiadar la meva mare. Poc hauria pensat, quan vaig tenir el somni que ha inspirat el meu llibre d’artista Desfilem, que realment l’acompanyaria fins al final.

I poc hauria pogut imaginar com seria l’experiència d’acompanyar algú fins a l’últim sospir. Es fa difícil explicar-ho i m’estalviaré els detalls, però ha estat una de les experiències més boniques de la meva vida i un gran regal del que n’estaré eternament agraïda a la meva mare i a la vida.

És curiós com ens fan, a través de la religió i l’educació, agafar por a la mort quan és la cosa més natural de totes, juntament amb el naixement, i quan hi hem de passar tothom, siguem d’on siguem, tinguem la religió que tinguem, sigui la pell del color que sigui, tinguem l’estatus social que tinguem... No entenc que puguem celebrar el naixement com el millor esdeveniment de la vida i no ho puguem fer amb la mort quan també és el segon millor esdeveniment de la vida, especialment quan succeeix de manera natural i quan toca. I quan és bell. I quan apareix com un naixement al revés i quan el que deixa és silenci, serenor i pau.

És la quarta mort que em toca de prop i la més propera perquè l’he vista, l’he sentida, l’he tocada i l’he olorada. La que segurament voldríem tots. La de fer el traspàs quan un vol, acompanyat i en un entorn tranquil i respectuós. La de poder acomiadar la vida tornant a la innocència de la infantesa, tornant a sentir l’amor incondicional, desplomada de cabòries, ressentiments i excessos. Tornant a la mar, per fondre’s-hi i ser de nou el tot.

El text al llibre diu així:

desfilem, com desfent un jersei vell, camí avall
agafades de la mà, arribem a la platja
no hi ha volta enrere 
ella mira el mar, descalça a l’aigua

però jo vull tornar, miro al voltant
albiro la sortida al fons de la platja
quan l’aigua li arriba a la cintura i ja no em veu
m’arribo a la porta, la passo
de nou al capdamunt, miro enrere al mar
ja no hi és, tanco la porta rere meu i desfilo
com desfent un jersei vell
el meu