El regal de l'Univers

Aquests dies estic treballant amb el meu projecte final del CFS d’Arts Aplicades al Mur, que tenia pendent i que per raons personals no vaig poder fer en el seu moment. Han passat alguns anys i ha plogut molt (simbòlicament parlant, és clar, perquè de pluja de debò ja sabem que n’hi ha ben poca). Vaig deixar l’escola pintant abstracte amb aquarel·la a partir d’un gira-sol i amb la memòria d’una instal·lació enquadernada a la japonesa sota el braç.

A partir d’aquí va ser com tibar un fil i una cosa em va portar a una altra fins arribar on soc ara i que pots saber passejant una mica pel meu web, si no ho has fet encara. Abans, però, el 2004, vaig escriure un conte. El meu somni era fer-ne una publicació artesanal on tots els elements fossin creats per mi, amb la creença que no trobaria cap editorial que volgués publicar un conte breu. Diria que en aquell moment el món de la il·lustració no era tan divers com ho és ara, o potser és que el desconeixia. Tampoc hi havia opcions d’acompanyar el conte amb un kit per plantar una flor com n’hi ha ara, i que era essencial en la meva història. I jo no sabia fer res de res, ni escriure a mà amb una lletra bonica, ni enquadernar, ni il·lustrar...

Encara que ara tampoc soc experta en aquestes matèries (quan una es dispersa i comença a tocar tecles i diferents instruments, és difícil que surti una orquestra perfecta!), sento que ha arribat el moment de treure el meu conte. Encara a poc a poc, amb inseguretat i saltant d’un format a un altre, però amb la certesa que el meu conte sortirà a la llum en breu.

Aquest escrit ha començat parlant del meu projecte final i, de fet, ja l’havia titulat “Els tabús”, però ves per on he acabat parlant del meu conte. Tots dos projectes s’estan coent en aquests moments en paral·lel, un amb més celeritat que l’altre (el projecte), perquè tinc uns terminis, però tots dos utilitzant un quadern d’estudi, tal com jo l’anomeno, que em permet desenvolupar de manera tranquil·la, sense pressió i divertida el procés creatiu d’un projecte. Una metodologia que he après fa poc de l’artista Karishma Chugani i a qui estic profundament agraïda perquè sé que serà un abans i un després en el meu camí artístic i qui sap si també pedagògic.

Perquè per algun motiu que desconec (bé, no del tot, sembla ser que astrològicament la meva tendència és sortir-me de l’anomenada normalitat) em veig incapaç de publicar el meu conte de manera estàndard, en format àlbum il·lustrat, amb un llom i unes pàgines que vas passant. Així que de moment, i arran de la meva exploració incessant en diferents tècniques de paper, he fet un llibre túnel amb una de les escenes del conte, la més important. Perquè... quan llegeixes una història, què és el més important? El format? El llenguatge? Les imatges? El contingut?

Si tens ganes de saber-ne més sobre el conte, ho pots fer seguint el meu perfil a l’IG de Repaper i/o subscriure’t al canal de Telegram. Aquest conte, potser arribarà vint anys tard, però quan arribi, serà especial!