Les meves pors o el meu amor?

La convocatòria de Miralibro. Exposición de libros de artista d’enguany, que ha versat sobre la por, m’ha inspirat per fer dos llibres, el que he presentat a Miralibro, Les meves pors, i un altre per compensar, perquè m’ha semblat que calia, El meu amor.

El primer parla de les pors infantils —que no ho són totes?—, que, malgrat ser vitals per a la criatura, són normalment minses. I així es quedarien si no ens enganxéssim a elles i si no fos que, a mesura que anem creixent, les plantem a la terra de la creença immutable i les anem regant amb l’aigua de l’angoixa eterna. No és, així, absurd a l’edat adulta pensar-se depenent d’una altra persona per a les necessitats vitals? O sentir-se insegur o insegura de fer el ridícul en fer o dir alguna cosa fora de context? O no saber-se portador o portadora d’una gràcia interna en el vestir, en el parlar, en el socialitzar? O no acceptar-se tant per als encerts com per als errors? Podria seguir amb una llista infinita de petites pors individuals i, fins i tot, transmeses pels grans, que ens van acompanyant al llarg de la nostra existència, invisibles però feixugues, que ens aturen, ens impedeixen i ens encotillen en el nostre viatge per la vida, i que el fan, dia a dia, més petit, més curt, més estret.

No seria òptim, doncs, poder veure aquestes pors, mirar-les als ulls mentre agafem amb força la maneta de la nostra criatura i dir-les-hi que gràcies per haver-nos acompanyat fins aquí i pel servei que ens heu fet —perquè ben segur han set útils en algun moment donat— i convidar-les a marxar, a tornar enrere a allà on es van crear o, fins i tot, encara més enrere, en aquella dimensió on es poden entomar i transmutar?

Aquest llibre, petit i poderós alhora, s’ha quedat a Valdemorillo, allà on va anar per exposar-se, amb algú que va considerar «Mis Miedos [...] estéticamente muy potente y que me ha dejado asombrada por la similitud con una de mis pesadillas recurrentes de la infancia. Soñaba que mi vida era una cinta blanca en la que yo iba subida y que tenía un ruido de fondo como de cinta transportadora, la cinta discurría sobre un fondo completamente negro, subía y se enredaba y yo quedaba atascada mientras otra cinta blanca crecía y se enredaba dentro de mi boca... Imagínate mi sorpresa al verla representada».

Quan passa una cosa així no puc estar-me de sentir-me joiosa i satisfeta perquè, enmig de tempestes de dubtes, m’ajuda a veure que sempre hi haurà algú a qui la meva obra arribarà i a qui li tocarà. Per aquest motiu i, com deia, per compensar les pors, he fet també el llibre, en la mateixa línia, El meu amor. Sí, en singular, perquè així com de pors en tenim unes quantes i diverses, d’amor només en tenim un, el que sentim, el que ens omple i el que som quan naixem.

En aquest sentit, el llibre sobre l’amor fa el recorregut invers: neix omnipresent a l’inici del nostre camí i es va empetitint i desapareixent a mesura que les pors van agafant més espai. Però no n’és de trapella, la vida, que en un moment donat ens fa, d’una trompada, iniciar el camí invers i tornar a enxiquir les pors i engrandir l’amor?