Una càmera pròpia

04/03/2022
Elisenda Mallol Comas

Com si el temps no existís

 

No sé per què que, des que la vaig descobrir, m’he sentit molt identificada amb la Virginia Woolf. Així que vaig saber de la seva obra Una cambra pròpia, i sense haver-la llegit encara, ja intuïa que m’hi sentiria còmode. De seguida m’hi apunto a tenir el meu espai propi.

En la meva peça Una càmera pròpia faig una al·legoria a la cambra de la Virginia Woolf en el camp del cinema. Perquè... quantes dones coneixes en aquest camp que hagin tingut la seva glòria no per ser actrius, sinó per altres habilitats?

En un món dominat altament per homes, en aquest cas parlo concretament del del cinema, també hi ha hagut dones que n’han estat pioneres i precursores en diferents àmbits. I no ho hem sabut. I de petita veia fascinada Siete novias para siete hermanos, Sissi, etcètera, acompanyada de la meva àvia. I aquesta, entre d’altres, va ser la meva realitat durant molts anys, com la de moltes de nosaltres, imagino.

Ara fa uns dies vaig acabar de llegir Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi, i la importància per a una dona, en la seva cultura d’origen, de tenir la seva cambra pròpia. Ben diferent a la cambra de la Woolf, ja que en el cas de Najat és una cambra a la casa de la família del marit, ben lluny de ser-ne la mestressa, però l’única sortida de la casa de la seva família d’origen, on en seria una nosa.

I d’aquí venim. I hem avançat, sí, cert. Però n’hi ha prou en tenir el nostre treball remunerat, el nostre compte bancari, el nostre passaport, el nostre dret a vot, el nostre habitatge i el nostre cotxe? 

Aquest divendres passat vaig anar a veure La vida era eso, de David Martín de los Santos, amb Petra Martínez i Anna Castillo, dues actrius per mi desconegudes que fan uns papers extraordinaris. I ens ensenyen que cal viure la vida, que no saps quan s’acabarà. També que mai és tard per viure-la. Com sigui, com et vingui de gust, com t’ompli, com es deixi, com et deixis. 

Com si el temps no existís. 

I que aquelles «pel·lícules» que ens imbuïen ja de petites, potser no són les que hem de viure. I que cada una de nosaltres podem ser la directora i la protagonista d'una pel·lícula pròpia.

 

Una cámara propia

Como si el tiempo no existiera

No sé por qué, desde que la descubrí, me he sentido muy identificada con Virginia Woolf. En cuanto supe de su obra Una habitación propia , y sin haberla leído todavía, ya intuía que me sentiría cómoda en ella. Enseguida me apunto a tener mi propio espacio.

En mi pieza Una càmera pròpia (Una cámara propia) hago una alegoría de la habitación de Virginia Woolf en el campo del cine. Porque... ¿cuántas mujeres conoces en este sector que hayan tenido su gloria no por ser actrices, sino por otras habilidades?

En un mundo altamente dominado por hombres, en este caso hablo concretamente del cine, también ha habido mujeres que han sido pioneras y precursoras en distintos ámbitos. Y no lo hemos sabido. De pequeña veía fascinada Siete novias para siete hermanos, Sissi, etcétera, acompañada de mi abuela. Y esa, entre otras, fue mi realidad durante muchos años, como la de muchas de nosotras, imagino.

Hace unos días acabé de leer Madre de leche y miel, de Najat El Hachmi, y la importancia para una mujer, en su cultura de origen, de tener su propia habitación. Muy distinta de la habitación de Woolf, ya que en el caso de Najat es una habitación en la casa de la familia del marido, donde está muy lejos de ser la dueña, pero la única salida de la casa de su familia de origen, donde sería una carga.

Y de ahí venimos. Y hemos avanzado, sí, cierto. ¿Pero es suficiente tener nuestro trabajo remunerado, nuestra cuenta bancaria, nuestro pasaporte, nuestro derecho al voto, nuestra vivienda y nuestro coche?

El pasado viernes fui a ver La vida era eso, de David Martín de los Santos, con Petra Martínez y Anna Castillo, dos actrices para mí desconocidas que interpretan unos papeles extraordinarios. Y nos enseñan que la vida es para vivirla, que no sabes cuándo se acabará. También que nunca es tarde para vivirla. Como sea, como te apetezca, como te llene, come se deje, como te dejes.

Como si el tiempo no existiera.

Y que aquellas «películas» que nos influían ya de pequeñas quizá no son las que debemos vivir. Y que cada una de nosotras puede ser la directora y la protagonista de una película propia.