- Inici>
- Elisenda Mallol Comas>
- Escrits>
- Una càmera pròpia
Una càmera pròpia
Com si el temps no existís
No sé per què que, des que la vaig descobrir, m’he sentit molt identificada amb la Virginia Woolf. Així que vaig saber de la seva obra Una cambra pròpia, i sense haver-la llegit encara, ja intuïa que m’hi sentiria còmode. De seguida m’hi apunto a tenir el meu espai propi.
En la meva peça Una càmera pròpia faig una al·legoria a la cambra de la Virginia Woolf en el camp del cinema. Perquè... quantes dones coneixes en aquest camp que hagin tingut la seva glòria no per ser actrius, sinó per altres habilitats?
En un món dominat altament per homes, en aquest cas parlo concretament del del cinema, també hi ha hagut dones que n’han estat pioneres i precursores en diferents àmbits. I no ho hem sabut. I de petita veia fascinada Siete novias para siete hermanos, Sissi, etcètera, acompanyada de la meva àvia. I aquesta, entre d’altres, va ser la meva realitat durant molts anys, com la de moltes de nosaltres, imagino.
Ara fa uns dies vaig acabar de llegir Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi, i la importància per a una dona, en la seva cultura d’origen, de tenir la seva cambra pròpia. Ben diferent a la cambra de la Woolf, ja que en el cas de Najat és una cambra a la casa de la família del marit, ben lluny de ser-ne la mestressa, però l’única sortida de la casa de la seva família d’origen, on en seria una nosa.
I d’aquí venim. I hem avançat, sí, cert. Però n’hi ha prou en tenir el nostre treball remunerat, el nostre compte bancari, el nostre passaport, el nostre dret a vot, el nostre habitatge i el nostre cotxe?
Aquest divendres passat vaig anar a veure La vida era eso, de David Martín de los Santos, amb Petra Martínez i Anna Castillo, dues actrius per mi desconegudes que fan uns papers extraordinaris. I ens ensenyen que cal viure la vida, que no saps quan s’acabarà. També que mai és tard per viure-la. Com sigui, com et vingui de gust, com t’ompli, com es deixi, com et deixis.
Com si el temps no existís.
I que aquelles «pel·lícules» que ens imbuïen ja de petites, potser no són les que hem de viure. I que cada una de nosaltres podem ser la directora i la protagonista de la nostra pel·lícula pròpia.