Va exhalar un sospir, assegut a la cadira de l’office, sota el rellotge que sempre havia penjat d’aquella paret. Aquell rellotge ja antic que feia tic-tac, tic-tac, tic-tac i ell ja no sentia d’acostumat com n’estava d’aquella andròmina vella que, com tots els trastos fets d’antuvi, mai no es cansava de fer el seu curs. I mentrestant la seva ment divagava.

Aquell record de la infantesa de quan jugava amb els amics al joc d’arrencar cebes. Com xalaven estirant-se, envestint-se i rebolcant-se a terra. Ara, quan passa per la plaça del barri, és buida. Els temps canvien, li va dir una senyora que passava per allà quan li va fer veure. En canvi, quan ell tornava a casa després de jugar a la plaça, la mare el renyava perquè duia la roba bruta, el genoll pelat i algun set que un altre a la roba. La seva mare amorosa, malgrat tot, que feia aquells canelons tan bons i que al vespre li explicava un conte, resaven junts a l’àngel de la guarda dolça companyia no em deixis mai ni de nit ni de dia i li feia un petó de bona nit.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Va deixar la tassa de cafè a la pica i va sortir a passejar una mica, que era l’únic que feia des que l’havien acomiadat. Els temps canvien, li va dir el de Recursos Humans, ara ja no queda bé que un alt executiu vagi amb xofer i ja no cal anar a fer encàrrecs als bancs. Com que ja li quedava poc per jubilar-se va decidir que no valia la pena buscar feina. 

Total, qui voldria algú com ell que havia fet tota la seva vida la mateixa feina i només sabia fer aquesta i ja ningú la necessitava. Bofarull, pensi que la seva feina és cabdal en aquesta empresa. Serà el xofer del seu president. S’havia sentit molt orgullós de servir tants anys al seu senyor. Una amargor li va pujar a la gola mentre tornava cap a casa perquè s’havia girat un ventet empipador.

El rellotge l’esperava a la cuina, allà imposant-se amb les seves busques movent-se al pas manat. Amb els anys, els seus pensaments i el tic-tac del rellotge s’havien compassat, com si fos un diapasó que li dictava el seu ritme, els seus sospirs, el seu pols... El pis era fosc, a fora el vent havia portat uns núvols grisos i freds. L’hivern s’apropava.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Ara feia uns anys va tenir una amiga, la va conèixer un dia al cinema. Van veure la pel·lícula junts, asseguts un al costat de l’altra, malgrat la sala era mig buida, i, en sortir, van decidir anar a fer un mos. S’hi va sentir molt a gust amb aquella noia. Un dia el va convidar a casa seva a dinar. Humus de cigrons i remolatxa. Quinoa amb tofu i bolets amb salsa de soja. I no hi havia postre perquè el sucre era molt dolent per a la salut! Va encendre un encens mentre es prenien una infusió al sofà del seu petit saló: «Relaxa’t, els temps canvien», li deia. I la sopa de galets i la pilota i els canelons i el rostit i els bunyols de plàtan i...? No hi va tornar mai més.

Mentre apagava el fluorescent de la cuina abans d’anar-se’n al llit, li va donar un cop d’ull al rellotge i va sospirar. El seu vell amic, que a tothora l’acompanyava i ara l’ombra de les seves busques l’amenaçava: Si ara vaig més ràpid d’aquí res ja seràs vell, molt vell. Ja cal que t’afanyis si vols viure una mica la vida!

Es va veure assegut a la cuina, amb la seva tassa de cafè a la mà. Després d’un sospir i una glopada amarga, va alçar el cap cap al seu antic company, que, malgrat la seva imposició, va començar a difuminar-se amb la paret, com una boira s’anava desfent i, mica a mica, anava desapareixent. Una suor freda li va recórrer el front primer i l’espinada després, car no entenia què estava passant. Les cames li van començar a tremolar, va perdre les forces i la tassa de cafè li va lliscar de les mans i va vessar al terra. Esmaperdut, va adonar-se que la vida se li estava escolant pels dits, com fugint anava rabent cap a un home vell, molt vell, ja mort, dins una caixa de fusta de pi. Angoixat, aclaparat i acovardit, com a punt de trencar-se, va pujar el cap lentament de nou cap allà on era el rellotge. ... Ja no sentia el seu tic-tac, ni les seves busques feien ombra i el marc gris ja no hi era. La paret buida. Temps fugit.

Amarat de suor va esbatanar els ulls, que es van quedar clavats al sostre amb la pintura escrostonada. Va saltar del llit i va córrer ensopegant-se cap a la cuina per veure si era cert el que havia somiat. Abans d’arribar-hi ja va sentir el vell tic-tac. Havia estat tot un somni. Cansat i vençut es va asseure a la cadira de l’office, respirant fort, esbufegant i sospirant com mai. Malgrat no entendre res, en aquell instant va saber el que havia de fer. Es va alçar de nou, es va vestir, va tornar a la cuina, va despenjar el rellotge, el va ficar en una bossa i va sortir al carrer.

No en volia saber res d’aquella rampoina. Es va adreçar cap al contenidor gris i just en el moment en què l’anava a llançar una veïna li va dir: No ho facis això, aquests objectes han d’anar al punt verd perquè els reciclin, tenen dret a una nova vida, no trobes? I amb un somriure d’orella a orella, en Bofarull, vull dir, en Manel, li va dir que oi tant, que tenia tota la raó, que si li podia dir on era el punt verd que l’hi portava ara mateix. I la veïna, que sempre s’havia fixat en aquell home més aviat tristot però amb un no sé què, el va voler acompanyar i després el va acompanyar a comprar un temps nou de colors i després...