En tombar la cantonada la va veure. Una cua immensa s’enfilava pel torrent dels Tupís. Hi havia gent de tota mena. Tant homes com dones, jovenalla com gent a l’hivern de la vida, de pell fosca i de pell clara, creients i no creients. Però tots ells tenien una cosa en comú: tots volien agafar l’ascensor i enlairar-se a l’infinit, on no existeix ni el temps ni l’espai, ni la tristesa ni l’alegria, ni els objectes físics ni les emocions fortes. On només hi ha lloc per allò incommensurable.

La Maria s’hi va atansar. Ella també el volia agafar, l’ascensor. Ja en feia temps i maldava per saber, primer, on era i, segon, com pujar-hi. No ho pensava pas que hi hagués tanta corrua de persones, i aquell matí no havia esmorzat! Va ser un fet molt fortuït trobar-se de sobte amb l’ascensor. Sembla que ja ho fa això, que es manifesta quan menys t’ho esperes i, diuen, que no pots perdre’n l’ocasió.

Així que, amb l’estomac buit —«De fet», va pensar, «un cop al capdamunt ja no necessitaré menjar més!»—, es va apropar a la fila. Va preguntar a l’ultima persona, una noia com ella, morena amb els cabells llargs, si era aquella la cua. No va caldre puntualitzar de què, que la noia ja la va entendre, i amb un somriure tendre i un gest amb el cap li va indicar que sí. Així doncs, s’hi va quedar i, abans que se n’adonés, ja eren a la porta de l’edifici on era l’ascensor. De cop, tant al seu darrere com al seu voltant van aparèixer moltes persones, com desgavellades, frisoses totes elles per entrar.

De manera que, amb la noia, van haver d’apressar-se cap a dins abans no les esclafessin. Era insòlit, perquè normalment la gent sabia guardar la calma, en aquests casos. El cas és que sense adonar-se’n ja eren dins l’ascensor amb una munió de gent més. Com si una força invisible les hagués atiat delicadament i en un alè cap endins.

«És estrany», va pensar, «ni m’ho havia replantejat de tan clar que ho tenia i, finalment, ha arribat el moment i ja soc a dins».

L’ascensor va començar a trontollar i, com una mena de bèstia vellarda i pensarosa, va iniciar la seva ascensió. Hi havia un silenci sepulcral. Gairebé no se sentia a ningú alenar. Va arribar al primer replà, s’hi va aturar i va obrir les portes. Unes quantes persones van sortir de la caixa i es van quedar allà. Es van tancar les portes i la vella màquina va tornar, balandrejant, a ascendir. I arribaren al segon replà, i unes altres quantes persones van sortir de la caixa i es van quedar allà. I així va anar fent durant unes quantes vegades, fins que al final només quedaven la Maria, que s’alegrava de no haver-se quedat sola, i l’altra noia. Però fins i tot aquesta va baixar en el penúltim replà, i va deixar desacompanyada la Maria dins aquella enorme estructura que havia compartit amb tanta gentada.

No va tenir gaire temps de pensar en la seva desventura que l’ascensor es va aturar de nou. Es van obrir unes altres portes, les que eren al darrere de la Maria i que fins aleshores no havia vist. Es va girar i va veure al seu davant un espai immens, infinit, llis, pla, boirós, grisós, eteri. Va fer una passa tímida per sortir de la vella carcassa i atansar-se al nou confí. A la seva esquerra l’esperava una figura coneguda i amiga de molt temps enrere, qui havia agafat l’ascensor feia molts anys després d’un gran accident. Amb la mà li va mostrar la immensitat d’aquell horitzó mentre la mirava fixament i amorosament als ulls amb un somriure pur. Captivada, la Maria es va quedar sense parla, els seus ulls fixos en tal vastitud.

No sabem si va passar un microsegon o una eternitat, mai més ben dit, però el cas és que la figura amiga li va indicar amb la mateixa mà les escales de baixada. Sense paraules, només amb la mirada i amb el gest, li va fer entendre que només havia pogut pujar per fer-li una llambregada, per poder saciar la seva curiositat i el seu anhel, però que ara havia de baixar per les escales i tornar al capdavall.

La Maria, tota pesarosa, va mirar la seva amiga, li va donar a entendre que s’hi conformava, li va mostrar la seva gratitud, es va mirar la graonada i va començar a baixar-la, graó a graó, per tornar a començar. Aquesta vegada, però, sabia que ho faria diferent i sabia que aquella serenor que va viure a l’últim replà sempre l’acompanyaria, igualment com la seva amiga.