S’acostava el dia tan esperat. Aviat els Reis de l’Orient passarien per casa dels avis carregats de tots els regals que havien demanat, especialment els seus. L’Anna ja sabia qui eren els Reis i havia dit a la seva àvia que volia una capsa de colors com la que tenia una companya de classe. Li va descriure amb tota precisió com era la capsa, el dibuix que hi havia imprès i els colors que hi sortien. Li va fer una fotografia molt exacta de tot plegat, però la marca dels colors no li sabia pas dir, no, li va dir tota compungida. Així doncs, l’àvia li va respondre que faria tot el possible per trobar la capsa de colors tan desitjada.

Arribat el gran moment, l’avi va fer el teatre de cada any abans d’obrir les portes de bat a bat de la sala on hi havia els regals. Aquest teatre feia riure a tothom, però impacientava d’allò més l’Anna, que normalment havia dormit poc la nit abans. Tan bon punt les portes es van desplegar i es van poder clissar d’una llambregada tots els regals estesos sobre la catifa, els nens van entrar com cavallots desbocats buscant allà on eren els seus. L’Anna, empipada, va arrufar el nas, es va plegar de braços i es va esperar que primer entressin els nois, que a cops de colze i amb crits de guerra desfilaven pel seu davant en busca dels seus tresors.

Passat el perill, l’àvia, que va notar la seva incomoditat, la va empènyer suaument cap a dins. Alleujada, l’Anna es va poder apropar a la seva pila, al peu d’aquell tresillo dels anys vint entapissat amb una tela amb flors de vellut de color verd fosc que tant li agradava. 

D’una revolada i amb la respiració a cent va agafar el paquet allargat que tenia tot l’aspecte de ser la capsa de colors. I així va ser. Quan la va desembolicar i va veure que era la que ella havia demanat, es va emocionar tant que quatre llàgrimes van recórrer suaument per les seves galtes. Sabia que els Reis eren màgics, una mica encara ho pensava, però aleshores va entendre que la seva àvia també.

Es va girar radiant per trobar l’àvia, que era al seu darrere i li va preguntar si era aquella la capsa que volia: «Sí, àvia! És aquesta. Gràcies, gràcies, gràcies! És el millor regal que he rebut mai!» I tota cofoia la va abraçar.

La va deixar un moment per obrir la capsa, i mentre ho feia i li ensenyava a l’àvia els diferents colors bonics que la composaven, l’àvia li anava explicant, amb aquell somriure afable tan seu, que aquells colors li feien pensar en les persones, criatures incloses. Que cada persona és com una capsa de colors. Que no en totes hi ha els mateixos colors i que cada una en té una combinació diferent. Que n’hi ha amb colors més vius, més càlids. Unes altres els tenen més grisos, més freds. N’hi ha que els van alternant al llarg de la seva vida i n’hi ha que sempre tenen els mateixos. També n’hi ha que els tenen sempre ordenats i d’altres que en tenen un garbuix d’allò més divertit. Que cada capsa és única i especial. Que tots els colors són igual de valuosos i útils, que es tracta de saber-los combinar segons bufi el vent i utilitzar-los segons convingui per viure la vida plenament i com un desitja.

L’àvia va estrènyer entre els seus braços càlids l’Anna, que, al seu torn, no estava massa segura d’haver entès el que li acabava de dir, però li va somriure i li va demanar un paper on poder estrenar els colors. Així que el va tenir al davant, va començar a dibuixar, no se sabia ben bé què, però el seu únic objectiu era utilitzar tots aquells colors fantàstics, els que la seva àvia li havia regalat. I mentre ho feia, l’àvia reia amb aquells ullets intel·ligents i mig aclucats que il·luminaven la seva cara quan se sentia joiosa, i mirava la seva neta amb orgull, a qui li veia aquella ambició coneguda, aquelles ganes de viure, i aquella creativitat i sornegueria de l’avi.