Aquell matí la boira s’enfila com un llimac des de la plana fins a la serralada on viu la Lila amb els seus. El poble, que en aquest moment encara treu el nas per sobre la broma, s’ha dedicat des de sempre a la criança de cavalls, i la família de la Lila no n’és una excepció. Quan la Lila va fer cinc anys, el seu avi, el poeta i músic de la vila, li va regalar un pollí acabat de néixer. El petit, de primeres no s’aixecava, va poder observar la Lila, ni tampoc obria els ulls. «Avi, segur que viurà?» «Sí, Lileta meva, ja veuràs que d’aquí no res redreçarà les potetes i es posarà dempeus.» I així va ser, i la Lila, embadalida, va veure com el poltre, tremolós i matusser, es posava de quatre potes. Ella, amb la il·lusió traspuant-li per tot el cos, s’hi va enamorar de seguida i va saber a l’acte que serien inseparables per sempre més. Mentre el fitava amb els seus ulls bruns i grossos, s’hi va apropar a poc a poc, i amb la mà tendra el va acaronar mentre li xiuxiuejava la seva absoluta dedicació.

Va haver de ser pacient, però, abans no el va poder muntar. I l’avi també, mentre li ensenyava a netejar-lo i a raspallar-lo quan quedava tot enfangat després d’una bona rebolcada, o a donar-li menjar un cop ja no en prenia de la mare. Van passar els dies, les setmanes, els mesos... fins que un dia l’esquena del pollí ja va poder sostenir la Lila, que així que se’n va adonar, no es va fer pregar i d’un saltiró s’hi va enfilar. El poltre, ja de camí a ser un senyor semental, no entenia què passava i va voler-se desfer d’aquell fardell agitat i insegur sobre el seu llom. Però la Lila, rodejant-li el coll amb els bracets i aferrant-se fort al seu cos amb les cametes, li va començar a parlar a cau d’orella, com havia fet des del primer dia, per assossegar-lo. Un cop ben calmat, li va dir: «Arri, preciós, anem d’aventura!» I així van començar, la Lila i el seu cavall com si fossin una sola bèstia, les seves corredisses per les planures i les serralades de la contrada.

«Lila, desperta, què fas embadalida? Vinga, ajuda’m a entrar la roba que aquesta boira pixanera ja està arribant aquí també!» La Lila, ja tota una jovencella, sospira i ajuda la mare amb la roba mentre pensa quan i on va perdre la llibertat i la felicitat. Quan entra la roba a casa, distreta ensopega amb una tauleta a l’entrada d’on cau un marc de fotos que es trenca en mil bocins. Esverada, i abans que la mare la vegi i la renyi, l’arreplega amb cura de no tallar-se. Es desfà dels vidres i el marc, i quan té un moment tranquil, es mira la foto, que s’ha guardat a la butxaca de l’armilla a quadres de llana que tant l’abriga aquests dies humits. Les galtes se li humitegen en veure la Lileta muntada al llom del cavall amb una seguretat, un somriure i una satisfacció immenses, i l’avi al costat, ara ja finat, que se la mira amb molt d’orgull. On és aquella Lila?, es pregunta.

Davant seu, com si fos al cinema, es veu a ella i el seu poltre corrent a tot trot i al galop a pèl, que és com ella va aprendre a muntar-lo. Fins que un dia es va fixar que les altres noies del poble que corrien al seu costat muntaven sobre una sella, s’agafaven al cavall amb unes regnes i ficaven els peus en uns estreps. En adonar-se’n, es va començar a sentir estranya i incòmoda, diferent. Va pensar que potser ho feien per seguretat i, malgrat que ella no ho necessitava, va baixar del cavall dissimuladament i, avergonyida, va anar a l’estable a buscar una sella. A partir d’aquell dia la boira es va anar instal·lant al seu cor, com un llimac humit i fosc.