La Xim-xim seu a la soca del gran roure i contempla els gallarets. Mai n’ha vist tants i tan junts. La Maria li n’havia parlat i li havia descrit com eren, però en els últims temps només n’ha vist un polsim escampats aquí i allà. Com ha canviat el paisatge des que ella el recorda, abans que l’avi i la Maria finessin els seus dies. Quan ella va arribar a la Terra la sequera i les temperatures extremes ja havien assolit gairebé el seu punt més crític i —semblava— irreversible. La pluja era magra, els pous, secs i la terra, secallosa. Tot allò que l’home havia creat en l’era anterior es va ensorrar. Ja no es podien comunicar entre les diferents contrades del globus terraqüi. Tot el que els havia servit abans, pantalles i antenes, els forts vents s’ho van endur, igual que tantes altres coses inútils. Les pandèmies i la fam van anar minvant la població de tot el planeta, on el desànim s’hi estenia amplament. Quin sentit tenia la vida quan semblava que tot estava perdut?

Com li alegrarien la vista al seu avi, el Marcel, tots aquests gallarets, pensa la Xim-xim, i ben segur n’estaria cofoi, de veure’ls escampats a la vorellada d’allà on s’havia enterrat. Recorda aquell dia constantment i, quan acluca els ulls i fa una gran inspiració, encara sent la seva última abraçada.

És primavera. Ja han utilitzat gairebé totes les llavors que han anat recol·lectant abans de la sequera definitiva. Només els en queda una de cada, per tant, s’ho juguen tot amb aquestes últimes. L’avi se sent vell i esgotat. Mira la neta com escombra amb un lligam de branques seques el terra de la bauma on s’han aixoplugat els darrers temps. Se sent orgullós d’ella. Malgrat encara és una poncella, la percep intel·ligent, destra i sabia. Pensa que entre ell i la Maria han fet una bona feina.

Com en va ser d’envanit, inconscient i imbècil en pensar, ell i d’altres com ell, que podien dominar la terra. Quan s’adona de les animalades que van fer —provocar tempestes o sequeres allà on els convenia, afavorir les megaexplotacions ramaderes, utilitzar i gestionar l’aigua sense seny i només per al seu benefici...— s’esgarrifa, i sent un puny dens i contundent al centre del seu abdomen. El penediment se li enfila pel budell i l’estómac, s’escampa pel cor i els pulmons i li corrou cada una de les cèl·lules del seu cos. 

Des d’aleshores els seus pensaments, incisius i autodestructius, no el deixen descansar ni de nit ni de dia. Sent sobre les seves espatlles el pes, cada vegada més torbador, de tots els infortunis que es van anar succeint un rere l’altre sobre la humanitat. Ha vist cada dia milers de cossos afamats, malalts i morts amuntegats al llarg dels carrers, carreteres i camps arreu. Salvaguardar-se del suïcidi familiar ha estat la seva gran condemna. La dona i els fills, després de la persecució dels mitjans de comunicació assenyalant-lo com un dels culpables de la gran sequera, es van llevar la vida amb càpsules de cianur que un vell apotecari amic els va subministrar. Van preferir la mort que afrontar una vida sota la desgràcia familiar i sense tot allò al que estaven avesats. Ell, en canvi, a última hora no es va prendre la càpsula ni tampoc la va donar a la seva única neta, a qui adora i considera un ésser especial que es mereix un futur. A més, tenia altres plans.

Quan finalment es desmantellen els governs i el caos regna arreu, se’n va, amb la nena, a la casa que havia estat dels seus pares, avis i besavis, els quals havien conreat la terra al seu voltant humilment. L’havia anat preparant i abillant per a aquest moment. Previsor, va emmagatzemar tot el menjar que va poder, va recollir tota l’aigua de les minses pluges a la cisterna connectada al pou que havia construït el seu avi, i va aconseguir llavors de les d’abans de verdures, arbres fruiters i flors.

A la llar ancestral la terra encara recull i reté una mica d’aigua, i se’n surt durant un temps, malgrat les provisions s’acaben i la terra ja gairebé no dona res. Un dia, mentre recull herbes per menjar al que queda de bosc, sent veus. Silenciosament se’n torna cap a casa, carrega les motxilles amb tot el que els queda, car s’adona que potser ja no és segur quedar-s’hi, i tiren cap dalt la muntanya. Després de tot el dia enfilant-s’hi, cansat, desesperat i emprenyat s’adona que ja no recorda on era. A més, fosqueja i cal trobar un lloc on aixoplugar-se per passar la nit. El poc menjar que els queda l’han de racionar i la nena té gana.

De sobte un esparver li passa pel davant i s’enlaira per sobre d’on abans passava un torrent que ell no ha vist. Recorda, tot il·lusionat, el corriol que portava al seu lloc preferit per jugar quan era un vailet i, esperançat i traient les forces d’on ja no n’hi ha, es carrega la nena a les espatlles i camina riera amunt. Avi, on anem? L’avi et portarà a una caseta com no n’has vist mai cap! La nena, tranquil·la, s’adorm amb el traginar irregular del seu avi, que al cap d’uns minuts la descarrega curosament sobre el fullam del terra al fons de la bauma, la tapa amb el sac de dormir, s’ajeu al seu costat i, rendit, es deixa anar en un son profund.

Al matí la nena descobreix un bassal petit d’aigua en una de les construccions al fons de la cova i amb els peus descalços fa xim-xim. El Marcel somriu i, a partir d’aquell moment, i amb ganes de fer broma i treure-li de sobre el passat obscur familiar i començar de nou en aquell indret màgic, li dirà Xim-xim. Del que no s’adona, però, és que uns ulls petits i vells els observen de prop. La panxa li remuga, ha donat l’últim crostó de pa a la Xim-xim, té els llavis tallats i el cos desfet.

Intenta durant unes hores trobar aliment en la petita arbreda allà al costat —fulles tendres, fruits del bosc, algun animaló... Els ulls que els han estat observant finalment es rendeixen i surten a trobar-los, no suporten veure la nena, tendra i innocent, patir d’aquesta manera. Així doncs, es palplanten davant del Marcel, que amb poques forces ja no s’immuta davant d’aquella presència. No has fet prou mal encara que a sobre vols fer veure la padrina a aquesta criatura?, li etziba la dona airada, i directa va cap a la nena a qui li ofereix, en un bol vell, una sopa d’herbes calenta ben reconfortant.

El Marcel sap que coneix aquella figura, però no la ubica. La contempla a consciència —el seu caminar coneixedor dels boscos, els seus gestos rudes, la seva veu profunda...— fins que com un llamp li passa pel davant el primer record que té de la dida que el va alimentar en lloc de la seva mare, que va morir en parir-lo. La Maria. Aquella dona de la casa pairal, filla dels masovers i neta d’una de les últimes trementinaires de la contrada, que havent perdut el seu fill va poder alimentar-lo a ell i ara, al seu davant, alimenta la seva neta amb el brou.

Gairebé no es miren ni es parlen, però a partir d’aquell moment s’estaran junts i faran per sobreviure. Mica a mica, la Maria ensenya a la nena el seu saber sobre el bosc, les herbes, els animals, l’aigua... i l’ajuda a connectar-se amb la terra. Aconsegueixen fer un petit hort, però la sequera absoluta també arriba en aquell indret gairebé edènic i la Maria, ja molt vella, consumeix la seva vida un capvespre d’hivern. Abans, però, xiuxiueja un mandat a l’oïda del Marcel, que s’esglaia en un inici, però que hi reflexionarà durant els dies i setmanes següents.

La Xim-xim s’ha fet gran i, malgrat enyora la Maria, sembla que la visqui a través dels seus viatges al bosc, de la recol·lecció d’herbes i de la caça d’alguna bestiola. Quan els seus ulls pregons ara s’aturen i descansen sobre el paisatge sòrdid al seu voltant, destil·len una saviesa immensa. Deixa l’escombra rudimentària recolzada en un racó de la cova quan el seu avi la crida. Xim-xim, ja ets gran, ho has après tot de la Maria, ets forta i intel·ligent, però escolta, els últims temps, malgrat sembla que la sequera afluixa, no hem pogut fer noves llavors i s’acaben. Aquesta primavera és l’última oportunitat que tenim de conrear alguna cosa i, potser, si ho fem bé, de recollir noves llavors. Hem d’activar les pluges i jo sé com fer-ho. Escolta’m bé.

La noia no sap com encaixar-ho. En un primer moment cau al fons d’un pou negre. Primer la Maria, i ara l’avi? El Marcel, però, l’acaba convencent. Sap que no són els únics que hauran fet tot el possible per mantenir les llavors vives. Sap que algun dia la Xim-xim trobarà altres persones com ells que hauran sobreviscut i que tots junts podran remuntar la humanitat. Ho sap per les veus que va escoltar aquell dia a prop de la casa familiar, però també perquè, després del seu turment, ha entès l’essència de l’home. El seu penediment i la seva comprensió de la vida ha estat tal que és capaç de fer un últim sacrifici per demostrar-ho. I així ho explica a la seva neta.

Fa temps que ho estudia i ho té clar. Prepara durant dies el seu cos i segueix el dictat de la Maria a la lletra. Quan ja sap la millor ubicació i, fitant el cel, creu que és un bon dia, avisa la seva neta. Amb la seva ajuda fan un clot a la terra de la mida del seu cos, no molt profund, tampoc molt superficial. La Xim-xim no se’n sap avenir que ho estiguin fent. Ho han parlat moltes vegades, entén el que li diu l’avi i sap que la Maria hi està d’acord, allà on sigui, però el seu cor se’n dol, i molt. No està espantada, sap que pot sobreviure sola i també sap què fer un cop hagi pogut recollir més llavors, però el trobarà molt a faltar, ha estat el seu aspre, el seu refugi, el seu mentor, junt amb la Maria, durant tota la seva vida. El seu tot.

Quan arriba el moment, l’avi es recull dintre la depressió i, assegut, s’empassa les llavors una a una en l’ordre establert perquè es quedin en el millor lloc del cos possible per a la seva bona germinació. S’abracen un últim cop amb la Xim-xim, que ja serena després dels sanglots descontrolats mentre cavaven la terra, li diu a reveure. L’avi s’acaba d’ajeure, tanca els ulls i, amb la seva voluntat de ferro, al cap de poc exhala l’últim alè.

Ja han passat uns dies després que la Xim-xim cobrís el seu avi amb una mica de terra humida del fons de la bauma i una mica d’herba seca al damunt. Cada matí s’hi acosta i observa. Cada matí, la boirina que sobrevola el monticle és més gran. Un matí s’ha convertit en núvol, que deixa anar unes quantes gotes d’aigua. Al següent, el núvol és més gran i escampa unes gotes més i en un cercle més ampli. I així fa durant uns quants matins i unes quantes llunes. Els primers brots han anat traient el cap i, arribat el moment, la Xim-xim agafa amb cura els diferents plançons i els planta en els indrets adequats perquè prosperin. Quan els planters ja són un xic més grans, en fa esqueixos i els replanta. I mentrestant, els núvols creixen i les pluges també. El cel s’ennuvola, la terra s’enfosqueix i el bosc reviscola. Passen més llunes i el torrent reviu i porta aigua de les muntanyes, on també hi han aparegut núvols i pluges. De sota les pedres seques, les escorces dels arbres i el fullam nou surten animalons. Mirant lluny, la Xim-xim veu altres núvols que descarreguen altres pluges i, així, sap on podrà trobar altres com ella que han revifat les antigues llavors. I es retroben i s’intercanvien llavors, esqueixos, planters, herbes, ungüents i altres coneixements.

Amb una mà la Xim-xim s’aguanta l’emplastre que s’ha fet sobre la picada d’una abella del rusc d’on intentava treure’n mel. Encara he d’aprendre a fer-me amiga de les abelles, pensa, i inspira profundament mentre amb l’altra mà acarona la seva panxa turgent.