Ella no ho sap, però va arribar a la terra amb molta saviesa a dins, per això al seu poblat té designat el nom d’Albaida, Alba quan el volen escurçar amb les presses. Ara de ben gran, quan els cabells blancs com la neu de la muntanya li llisquen per les seves espatlles ossudes i l’esquena comença a atavellar-se-li, un matí de final d’estiu lluminós i calorós es lleva, com sol fer, ben d’hora. Aquest dia, però, en sortir a l’era, distreta, segueix una papallona blava ben bonica i, sense adonar-se’n, s’endinsa dins del bosc amb ella. El jorn, ben entretingut, va passant i en fer-se fosc l’Alba s’ajeu a descansar sota un roure centenari curull de fulles i d’arrels voluptuoses brollades de la terra que l’abracen. S’hi sent tan embolcallada i segura que, així que acluca els ulls alhora que fa un sospir, cau en un son profund.
Els estels encara brillen al bell mig del cel com petits ulls espurnejants que la guaiten quan una òliba la ve a visitar. S’hi atansa silenciosa i, a cau d’orella, li mormola: «Segueix la teva intuïció i hi arribaràs.» En despertar-se de matinada, la dona recorda vagament l’encontre amb l’òliba, però no pas el seu missatge. Sense fer-n’hi massa cas i després de menjar uns quants fruits del bosc decideix seguir el camí clar i sinuós que se li obre com un miratge davant seu. Al cap d’unes hores de travessa arriba a la vora del mar, on just en aquell moment compareix d’entre les boires un bergantí esplendorós. L’òliba l’espera al pal major.
–Aquest és el teu camí –li diu amb claredat.
–Però on he d’anar? –li pregunta la dona ben encisada per aquesta visió sobtada i estranyada pel missatge misteriós.
