dŏmna, dŏmĭna

I de càmeres pròpies i pel·lícules dirigides per nosaltres mateixes i on en som les protagonistes passem (o tornem) als nostres espais vitals. A ser realment les mestresses de les nostres llars. Ja veus, canviem d’escrit, però no gaire de tema. 

A dŏmna, dŏmĭna, l’exposició en la que he participat al Museu Etnogràfic de Ripoll conjuntament amb tres artistes més, totes nosaltres ja d’una edat (he de recordar que d’això també n’he de parlar algun dia!), en parlem. Cada una a la nostra manera. Des de la nostra mirada particular. Amb les nostres diferents expressions artístiques. Els nostres llenguatges propis. Però amb un tret comú: la importància que donem als espais tancats, als nostres, els de les dones, i alhora l’anhel de sortir-ne per ser lliures, per alliberar-nos-en.

Però per alliberar-nos-en, de què exactament?

I mentre ho rumiem, i qui sap si potser en parlarem a la taula rodona, vull aprofitar per dir el goig que ha estat per mi participar en aquest esdeveniment amb aquestes tres altres dŏmnae. Com hem confluït i, gairebé sense adonar-nos-en, hem anat gestant i, finalment, parint aquest projecte. I també com d’agraïda n’estic a la Montse Barros per haver-me fet la proposta i convidar-me a participar amb un dels meus llibres d’artista. A la Dolors Fàbregas per haver-me cedit gentilment, i amb un vot de confiança enorme sense conèixer-me, els seus poemes per poder-ne fer un llibre d’artista a partir d’ells. I a la Maite Amàrita perquè sense ella la Montse no m’hauria conegut, i perquè, d’alguna manera o altra, els nostres camins s’han retrobat una vegada més per fer projectes bonics i sentits. I també, com no podia ser d'una altra manera, a la Roser Vilardell i el Museu Etnogràfic de Ripoll per cedir-nos el seu espai i haver-ho fet possible.

En aquests moments i en aquests mesos amb tants projectes alhora, em sento molt afortunada de poder-ho estar materialitzant tot, al meu ritme i amb gent bonica al meu costat.