Ara fa uns anys vaig començar a col·laborar amb una revista il·lustrant contes d’altres. Al cap de poc em vaig animar i vaig començar a escriure’n els meus propis, i a il·lustrar-los també. I, com ja és habitual, una cosa porta a una altra i he pensat que seria bo crear aquest apartat per compartir-los amb tu.
Tot seguit trobaràs la primera història que vaig escriure. Aquesta història és molt especial, perquè té a veure amb la meva mare i amb un llibre d’artista que vaig fer, Desfilem, i que t'animo a veure i també a llegir l’escrit que vaig escriure en aquell moment. Dues maneres diferents d’explicar el mateix.
La platja
Eren dretes sota el cel de plom que omplia de desànim aquell dia. Una a tocar de l’altra. Sense saber ben bé què fer. Van passar uns segons fins que se’ls va obrir al davant seu una drecera que feia cap avall. Es van cercar i amb la mirada còmplice van entendre que aquest era el seu camí.
Agafades de la mà van començar a descendir. Primer a poc a poc. Després la forta davallada les va obligar a anar més ràpides. El caient cada vegada era més fort i ple d’entrebancs. La mare, envellida pel pas del temps, va estar a punt de caure un parell de vegades, fent trontollar també la Lluïsa.
A la fi, van arribar a una platja, entresuades i amb el cor a cent. El camí s’havia acabat. Davant seu, la mar onejava tranquil·la, sota la llum argentada de la lluna. La mare sabia molt bé què havia de fer i s’hi va adreçar, serena i satisfeta del seu llarg recorregut. La Lluïsa la va acompanyar, com estava avesada a fer els
últims temps.
Tot d’una, va sentir una poteta a la cara que li deia: «Va, lleva’t, que tinc gana!» Va mig obrir els ulls i en veure el dia tan esplèndid que feia va ser a punt de fer un bot i sortir del llit per arrencar la seva rutina després d’unes hores de son profund. Però sobtadament es va adonar que una part seva era a una platja, al costat de la mare. Va tornar a aclucar els ulls i, assaborint aquell moment, va comprendre que la mare ja havia arribat al seu destí i que ella ja no hi feia res allà.
Va buscar amb la mirada el penya-segat per tornar enrere, però era tan immens que no es va veure en cor de tornar-hi de remuntada. Va cercar desesperada una altra sortida. No era el seu moment i no podia quedar-se allà. Mentre explorava el seu entorn, la mare ja havia posat els peus a l’aigua i, amb petites passes, s’afrontava a les aigües immenses, com una criatura la primera vegada que veu el mar.
Finalment la Lluïsa va clissar una porta, al fons de la platja, a frec de les barraques de pescadors. Va anar-hi a gambades, la va obrir després d’un respir profund i, abans de creuar-la, es va girar per veure la seva mare un últim cop. Ja no hi era. Només hi restava la pau i la serenor de l’instant present, les aigües tranquil·les i argentades, sota la lluna d’aquell capvespre.
Va tancar la porta darrere seu, sentint-se de nou a la vida, a la seva vida, la que encara li quedava per assaborir durant un bon grapat d’anys, la vida que li va donar la mare i que ara ja no compartirien més plegades. Va entreobrir els ulls i va tornar a sentir la poteta a la galta que li deia: «Vinga, que ja m’he esperat prou!» «I tant –va pensar ella–, tens tota la raó. Ja t’has esperat prou, vida!»
Elisenda Mallol Comas
Aquesta història està sota la llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional: CC BY-NC-SA 4.0. Si us plau, escriu a elisenda@repaper.cat per a més informació.
Si t’ha agradat, et convido a subscriure’t a la Comunitat Estiracordetes per llegir les històries següents i rebre l’avís via correu electrònic cada vegada que en pengi una de nova. Tingues present que puc tardar uns dies a donar-te d'alta. T'avisaré per correu electrònic quan ja estigui fet.
He volgut que les històries siguin de lliure lectura, però si les gaudeixes i vols estirar-me perquè segueixi escrivint i fent el meu art, pots fer una aportació via Bizum de l’import que tu creguis més convenient després de cada lectura (trobaràs el número de mòbil al peu d'aquest web i pots posar com a concepte "HBI_títol de la història"). Si no et va bé, no t’amoïnis, saber que les meves històries arriben i són gaudides també em satisfà i em motiva prou per seguir escrivint. Per això, et convido també a deixar un comentari a l’espai al final d’aquest apartat, si et ve de gust.
Confio que les gaudeixis!
Tot seguit pots deixar-ne la teva opinió. Gràcies.
Comentaris