També escric i il·lustro històries breus per a persones adultes. Veuràs que són relats íntims, visuals i pensats per ser llegits a poc a poc. Aquest espai, doncs, neix del desig de compartir-los des de la calma i el silenci per a tot aquell que s’hi vulgui endinsar en un moment tranquil de la seva existència.
Aquí tens el primer conte que vaig escriure. Un relat que per a mi és molt especial, perquè té a veure amb la meva mare, amb el comiat i amb un llibre d’artista que vaig fer, Desfilem. Dues maneres diferents d’explicar el mateix.
És una història breu que, si et ve de gust, et convido a llegir-la sense presses.
La platja
Eren dretes sota el cel de plom que omplia de desànim aquell dia. Una a tocar de l’altra. Sense saber ben bé què fer. Van passar uns segons fins que se’ls va obrir al davant seu una drecera que feia cap avall. Es van cercar i amb la mirada còmplice van entendre que aquest era el seu camí.
Agafades de la mà van començar a descendir. Primer a poc a poc. Després la forta davallada les va obligar a anar més ràpides. El caient cada vegada era més fort i ple d’entrebancs. La mare, envellida pel pas del temps, va estar a punt de caure un parell de vegades, fent trontollar també la Lluïsa.
A la fi, van arribar a una platja, entresuades i amb el cor a cent. El camí s’havia acabat. Davant seu, la mar onejava tranquil·la, sota la llum argentada de la lluna. La mare sabia molt bé què havia de fer i s’hi va adreçar, serena i satisfeta del seu llarg recorregut. La Lluïsa la va acompanyar, com estava avesada a fer els últims temps.
Tot d’una, va sentir una poteta a la cara que li deia: «Va, lleva’t, que tinc gana!» Va mig obrir els ulls i en veure el dia tan esplèndid que feia va ser a punt de fer un bot i sortir del llit per arrencar la seva rutina després d’unes hores de son profund. Però sobtadament es va adonar que una part seva era a una platja, al costat de la mare. Va tornar a aclucar els ulls i, assaborint aquell moment, va comprendre que la mare ja havia arribat al seu destí i que ella ja no hi feia res allà.
Va buscar amb la mirada el penya-segat per tornar enrere, però era tan immens que no es va veure en cor de tornar-hi de remuntada. Va cercar desesperada una altra sortida. No era el seu moment i no podia quedar-se allà. Mentre explorava el seu entorn, la mare ja havia posat els peus a l’aigua i, amb petites passes, s’afrontava a les aigües immenses, com una criatura la primera vegada que veu el mar.
Finalment la Lluïsa va clissar una porta, al fons de la platja, a frec de les barraques de pescadors. Va anar-hi a gambades, la va obrir després d’un respir profund i, abans de creuar-la, es va girar per veure la seva mare un últim cop. Ja no hi era. Només hi restava la pau i la serenor de l’instant present, les aigües tranquil·les i argentades, sota la lluna d’aquell capvespre.
Va tancar la porta darrere seu, sentint-se de nou a la vida, a la seva vida, la que encara li quedava per assaborir durant un bon grapat d’anys, la vida que li va donar la mare i que ara ja no compartirien més plegades. Va entreobrir els ulls i va tornar a sentir la poteta a la galta que li deia: «Vinga, que ja m’he esperat prou!» «I tant –va pensar ella–, tens tota la raó. Ja t’has esperat prou, vida!»
Elisenda Mallol Comas
Aquesta història està sota la llicència de Creative Commons CC BY-NC-SA 4.0.
Si vols fer-ne un ús concret o tens qualsevol dubte, em pots escriure a elisenda@repaper.cat.
Si t’ha agradat i vols llegir les històries que vindran, pots formar part de la Comunitat Estiracordetes.
T’avisaré per correu cada vegada que en pengi una de nova. No en són gaires, però hi poso molta cura.
He volgut que les històries siguin de lliure lectura. Si les gaudeixes i et ve de gust donar-me suport perquè pugui seguir escrivint i il·lustrant, pots convidar-me a un te via Bizum. I si no, no passa res: saber que arriben i són llegides ja és molt valuós per a mi.
Gràcies per ser aquí. Confio que la història t’hagi acompanyat una estona.
La teva opinió és molt important per a mi. Si la hi vols deixar, t'ho agraïré molt.
Comentaris